Què implica aquest treball pels alumnes de Primària?

Com a conclusió principal de l’experiència amb l’ésser viu, podem dir que ens ha servit com a primera experiència d’aquesta activitat. Pensem que ens ha servit per veure com podrem treballar a l’aula les ciències experimentals a partir d’un ésser viu.

Portar un ésser viu a l’aula és molt enriquidor per als alumnes ja que a mesura que l’observen i veuen els canvis que es van produint van construint nous coneixements. A moltes escoles actualment ja utilitzen els éssers vius per treballar les ciències i això ens deixa veure que aquest tipus d’activitat funciona dins les aules.

Gràcies a aquesta experiència hem vist que per tal de tenir unes tortugues a l’aula els alumnes hauran de fer un treball previ, pensar que haurien de fer i buscar informació sobre com les hauran de cuidar, què necessitaran, com haurà de ser l’aquari… Això fa que els alumnes es facin responsables d’elles i que aprenguin a cuidar d’un ésser viu entre tots. També ens permet fer que els alumnes es sentin responsables i treballadors des del primer moment, inclús abans de començar la convivència amb els éssers vius i els alumnes.

Mentre l’ésser viu estigui dins l’aula hi haurà diferents aspectes que hauran d’anar evolucionant. A partir de les diferents observacions els alumnes aniran recollint dades i informació i aquestes aniran esdevenint situacions d’aprenentatge on la mestre passa a tenir un paper molt important. Creiem que un punt molt important a l’hora de dur a terme aquesta activitat és anotar tot el que va passant, com si es tractés d’un diari personal. D’aquesta manera es fixaran els coneixements i els esdeveniments en el temps i podrem establir relacions i veure el procés i l’evolució dels nostres éssers vius.

Com a mestres haurem de guiar als alumnes en el seu procés d’aprenentatge, haurem de ser exemple en tot moment per als ells com també saber guiar tot tipus de preguntes que permetin aprofundir sobre els éssers vius i fer-les extrapolables a altres éssers vius, no només a les tortugues.

En resum, la interacció dels nens i els éssers vius permeten que els nens intueixin que la vida dels animals és un procés que no poden canviar i estableixen també una analogia entre la seva vida i la dels éssers vius. A més a més, als mestres ens permet treballar l’organització i la responsabilitat dels nostres alumnes així com la seva empatia.

Personalment, un cop acabada l’experiència hem vist que és molt important que, com a futures mestres, aprenguem a plantejar preguntes que permetin que els alumnes puguin establir converses i diàlegs per tal d’arribar a les seves conclusions. Hem vist que les nostres preguntes sovint no eren el suficientment obertes i que la seva resposta la podíem trobar fàcilment en els llibres. Això ens demostra que no són bones preguntes ja que el que volem que creïn és la conversa interessant entre els alumnes. Com hem estudiat i sabem, per poder treballar les ciències a l’aula és important que fomentem les preguntes investigables, aquelles on els alumnes són qui experimenten i investiguen per tal de donar-los una resposta. Aquestes són les preguntes que haurien d’haver sorgit per tal de fer més enriquidora l’experiència.

En definitiva doncs, valorem aquesta experiència del Model d’ésser viu com a molt positiva i enriquidora per el nostre futur com a mestres. Sovint pot semblar que tenir un ésser viu a l’aula no ens serveix de gaire a l’hora d’aprendre. Pot passar que inicialment si que l’utilitzem molt com a punt de partida de l’aprenentatge però que a poc a poc el descuidem.  Gràcies a aquesta activitat hem vist que podem exprimir molt aquest tipus d’experiència i treure’n molt de suc. Hem après a cercar informació i dades i extreure conclusions a partir d’aquestes. Hem vist també la responsabilitat i la feina que també ens suposa a nosaltres, no només als nostres alumnes. Ha estat una bona manera també de treballar en equip, aprenent a posar-nos d’acord i respectar-nos els uns als altres.

Esperem que hàgiu gaudit de la proposta tant com ho hem fet nosaltres i que hàgiu pogut aprendre un munt de coses de les tortugues i d’altres éssers vius.

Elisabet i Dèlia.  

Poden causar problemes mediambientals?

Ja està acabant la nostra experiència amb les tortugues i arribats aquest punt, hem pensat que és el que pot passar quan les persones ja no volen cuidar més els seus animal de companyia. 

Normalment troben les nostres tortugues a les botigues d’animals ja que estan sent les substitutes de les tortugues d’orella vermella. Això fa que comenci a ser un problema mediambiental ja que algunes persones quan se’n cansen les alliberen i provoquen que matin a espècies autòctones del nostre hàbitat com poden ser les nostres tortugues autòctones, Mauremys leprosa i Emys orbicularis.

Les nostres espècies de tortugues que són les falsa mapa s'adapta molt bé al nostre clima, i pot suportar sense problemes el fred, per tant és una de les espècies que pot provocar més danys.

Actualment a Catalunya, la tortuga Mediterrània està en perill d’extinció per l’alteració de l’hàbitat i per la caça per tenir-lo com a animal de companyia. També per la introducció de les tortugues de Florida provinents de les cases on ja no les volen.

Si no sabeu que fer-ne amb elles podeu porar-les al CRARC (Centre de recuperació d'Ambibis i rèptils de Catalunya)

VÍDEO AMB MÉS INFORMACIÓ 

Migren les tortugues?

Avui ens proposem donar resposta a dues preguntes que ens han sorgit pensant en els nostres éssers vius.

•  Les tortugues migren?
•   Si ho fan per què deu ser?

Primerament, abans de buscar la informació que ens ajudi a respondre aquestes preguntes, hem decidit arribar a les nostres propies conclusions i després contrastar-les amb la realitat. 
Quant a les preguntes pensem que les tortugues si que migren. Creiem que com a molts animals marins, la migració els serveix per trobar aigües més calentes i poder viure en millors condicions. 

Un cop feta la recerca d'informció hem descobert que efectivament, les tortugues si que migren. 

Algunes tortugues marines recorren grans distancies des de els llocs on busquen la seva alimentació fins les platges d’on treuren els ous.

Per exemple, algunes tortugues verdes s’alimenten a poca distància de la costa de Brasil i fan els seus nius en una illa ubicada en la part oriental de l’Atlàntic, el que equival a una viatge d’uns 4.500km.

Tots els adults en èpoques de reproducció arriben a les platges on dipositaran els ous amb poques setmanes de diferència. Encara no se sap exactament com ho fan per trobar el lloc adequat, però es creu que podrien utilitzar una combinació d’elements; el camp magnètic de la Terra, les direccions de les corrents oceàniques, la química de l’aigua i la memòria. 
La tortuga Laud recorre el major distancia, des dels mars tropicals fins arribar quasi aigües àrtiques en busca de meduses, el seu aliment preferit.

ARTICLE SOBRE LES MIGRACIONS DE LES TORTUGUES.

Com es reprodueixen les tortugues?

Avui parlarem de la reproducció. Inicialment tots ja sabíem que les tortugues es reprodueixen mitjançant ous, i que per tant, no ho fan igual que nosaltres. Tot i això, hem volgut ampliar els nostres coneixements, i per aquest motiu hem fet una mica de recerca d'informació.

Totes les tortugues, tant terrestres com aquàtiques, dipositen els seus ous en la terra. Les espècies tropicals poden posar varis conjunts d’ous al llarg de l’any mentre que altres espècies de zones temperades treuen els ous només una o dues vegades durant l’època d’aparellament. 

 

Les tortugues són ovípares, per reproduir-se la tortuga mascle es situa damunt de la tortuga femella i és produeix l’acte de reproducció. Un cop acabat, les femelles posen els ous, especialment durant la nit. Les femelles poden emmagatzemar l’esperma fins molt temps després que la temporada de reproducció hagi finalitzat i així poder seguir posant ous fertilitzats.

Els ous els poden ser depositats sota de vegetació, en nius d’altres animals o en els propis nius que elles mateixes amb les seves potes han excavat. En funció de les espècies, dediquen més o menys temps en camuflar els seus nius. Algunes femelles, tant de tortugues terrestres com aquàtiques, dipositen els seus ous amagant-los entre vegetació en descomposició o en els caus d’altres animals. No obstant, la majoria de les espècies utilitzen les seves potes del darrera per fer forats i dipositar allà els seus ous. Una vegada que les femelles han dipositat els ous, els cobreix cuidadosament amb sorra o terra i aplanen el lloc per amagar-los dels depredadors. Algunes fins i tot excaven altres nius falsos per despistar als depredadors o fan pipi damunt de la terra on fan els nius perquè als altres animals no els busquin.

La quantitat d’ous depèn de la mida de les espècies: las tortugues petites dipositen de 1 a 4 ous i les més grans en poden posar més de 100. Les tortugues verdes és l’espècie més prolífica, ja que dipositen fins a 6 o 7 grups de més de 100 ous en un interval de 2 setmanes.

Quan neixen les tortuguetes foraden elles mateixes la closca i aquesta els serveix d’aliment els primers dies de vida. Les tortugues no acostumen  a preocupar-se de les seves cries, encara que alguna espècie es queda en un niu durant alguns dies per protegir els ous dels depredadors.

.

De què els serveix la closca?

Tenir les tortugues a l’aula fa que ens fem preguntes i les observem cada dia, avui ens preguntem de què els deu servir la closca. Tenim diferents idees com és que les protegeix o bé perquè és el seu esquelet ossi o bé perquè han evolucionat i s’han quedat amb una closca. Però ara ja podem dir que totes tenen un esquelet molt poc comú. les costelles i algunes vertebres estan fusionades amb la superfície interna de la closca i els anells ósses de la pelvis i les espatlles es troben en una posició inusual dins la caixa toràcica.

El crani que tenen és molt dens, sense obertures rere les orbites com s’observa en altres rèptils. Al llarg del coll varia molt depenent de la espècie i determina com s’introdueix dins la closca. La forma de la closca de una tortuga terrestre i aquàtica reflexa la seva forma de vida. Les especies terrestre, com la tortuga estrellada, posseeix una closca alta, abombada, que dificulta l’atac dels depredadors. 

Les especies aquàtiques, com la tortuga d’orelles vermelles, té una closca baixa i de forma hidrodinàmica que les ajuda a desplaçar-se fàcilment per l’aigua. Unes quantes especies, com la tortuga aplanada, posseeixen una closca flexible. altres, com las tortugues de caixa, tenen com una articula gracies a la qualpoden tancar-se completament.

Anatomia d'una tortuga. Com són per dins?

Ara que ja sabem una mica més sobre les nostres petites tortugues tenim curiositat per esbrinar com deuen ser per dins. A més a més, el dia passat vam parlar de la seva respiració i van sorgir molts termes de la seva anatomia i per aquest motiu pensem que és interessant saber-ne més.

Seran com nosaltres? Fan la mateixa digestió que nosaltres? Però... si poden  respirar sota l’aigua tenen diferents els pulmons?

Totes les tortugues, tant terrestres com aquàtiques tenen una closca, 4 extremitats i un pic còrnic sense dents, format per mandíbules. La closca en la seva totalitat esta composada per una part superior i altres inferiors, unides per un pont entre les potes de davant i les del darrera a cada costat. Totes les parts posseeixen 2 capes: una  d’ossos i una externa que és la capa epidèrmica. La capa externa esta formada per plaques primes i que tenen el pigment que li dona a cada espècie el seu color característic. Algunes especies no posseeixen aquest plaques, sinó que tenen una closca suau i corrosa.

Aparell digestiu: conté una massa intestinal que l’ajuda a digerir grans volums de vegetals i també petites criatures marines.

Aparell locomotor: la forma de las extremitats es diferent, depenent de si les espècies són terrestres o aquàtiques; la majoria de les espècies terrestres tenen potes curtes amb forma de garrot, i les aquàtiques tenen potes semblant a les aletes. Degut a que les costelles estan fusionades amb la closca, les tortugues no poden moure-les per inspirar l’aire i portar-lo als seus pulmons i per tant, en comptes d’això, utilitzen els músculs que es troben a la part superior de les seves potes per efectuar l’acció de bombeig necessària.

Aparell reproductor: tenen ovaris que creen òvuls i a l’interior de la tortuga tenen una cavitat on s’hi permet produir i emmagatzemar un gran nombre d’ous.

Aparells circulatoris i repiratoris: a part d’utilitzar els pulmons per respirar, també s’han desenvolupat espècies amb formes suplementàries de respiració: algunes fan passar l’aigua a través de les vies nassals fins a la boca i la gola on s’extreu l’oxigen per la faringe; d’altres agafen aigua a través de la obertura anal on s’omplen i es buiden dos sacs, cosa que causa una lenta corrent que permet recollir l’oxigen.

Com a mestres, pensem que una bona activitat a fer a l'aula per treballar com són per dins les tortugues seria demanar als nostres alumnes que dibuixin com crueuen que són per dins. Cada alumne faria la seva proposta i d'aquesta manera, podriem repassar els òrgans i aparells que coneguessin. 
Un cop feta aquesta hipotesis, buscaríem informació i faríem una recerca de l'anatomia inerna de les tortugues i veruriem com són relament. A partir d'aquí podriem comparar si la seva hipotesis es correspon amb la relaitat o no. 
Pensem que és una bona activitat per a que els nens i nenes treballin les hipotesis que són tant importants en les ciències naturals. A més a més, a partir d'aquest dibuix podríem veure si ens assemblem els éssers humans amb les tortugues i podríem veure que tots sóm éssers vius perquè fem les mateixes funcions vitals. 

Com respiren les nostres tortugues?

I de tant observar-les volem saber...

Com són capaces de respirar dins i fora de l’aigua a la vegada?

Primerament, ja sabem que les tortugues són rèptils que poden viure en un medi terrestre o aquàtic.

A més d'usar els seus pulmons per respirar, les tortugues també han desenvolupats formes suplementàries de respiració. Algunes espècies de tortuga aquàtiques fan passar aigua a través de les seves vies nasals fins a la boca i gola on s'extreu l'oxigen per la faringe. Això es fa a través de la coberta de la faringe que actua a manera d'una agalla. Algunes tortugues prenen aigua a través del seu obertura anal on s'omplen i buiden dos sacs, el que causa una lenta corrent que permet recollir oxigen. Una tortuga d'aigua dolça d'Austràlia té agalles cloacales per a la respiració.

Les tortugues també són capaços de mantenir majors concentracions de diòxid de carboni en la sang que la majoria dels animals que respiren aire i, per tant, poden usar el seu proveïment d'oxigen molt eficientment durant un llarg període de temps. Tant la sang com el teixit muscular poden emmagatzemar oxigen en grans quantitats, ajudant a que la tortuga romangui sota aigua per llargs períodes de temps.

Un altre aspecte de la respiració de les tortugues és la necessitat de flexibilitat exterior. El plastró abisagrat permet una mica de contracció i expansió de la cavitat del pit. En el cas de les tortugues marines, el respirar es fa més difícil quan les femelles vénen a la platja.

Elles arrosseguen els seus cossos des del mar cap a la platja per posar els seus ous a la sorra. Els centenars de lliures de pes corporal contra la sorra fa que el respirar sigui molt més difícil que en l'aigua.

Les tortugues marines tenen adaptacions especialitzades per a la seva existència marina. Els seus petxines estan granment reduïdes en pes i presenta una forma 'aerodinàmica' per reduir la fricció de l'aigua. Les aletes frontals i posteriors reemplacen les curtes potes de les tortugues terrestres i contenen músculs ben desenvolupats per viatjar veloçment per llargues distàncies. S'ha sabut de tortugues marines que es mouen en l'aigua a velocitats de fins a 55 quilòmetres per hora. Aquestes adaptacions han estat refinades al llarg de milions d'anys d'evolució i de canvis ambientals.

A partir de les preguntes sobre la respiració de les nostres tortugues hem buscat els diferents tipus de respiració que tenen els diferents animals. N’hi ha de quatre tipus:

•  Respiració cutània
•  Respiració pulmonar
•  Respiració tràqueal
•  Respiració branquial